Convidats: Pere Comas (Advocat) i Juan Torras (Head-Hunter).
Assistents: Francesc Dilmé, Oriol Tejada, Ferran Arruebo, Àngel Faus, Laia Tejada, Laia Castro, Marta Garriga, Jordi Vilanova, Llorenç Arnau, Ferran Macià, Adrià Font, Héctor Ruiz.
Dia i lloc: 12 de febrer del 2007, al Cafè Lletraferit.
Guió de la tertúlia: consulta'l.
Resum:
J.T: El fenomen de la globalització no és nou, entés com a la possibilitat d'extendre els àmbits de lliure circulació de persones o mercaderies. L'Imperi Romà, durant la Pax Romana, n'és un exemple. David Ricardo, ja va parlar de l'avantatge comparativa. A més, la forma de garantir que tots els paisos vulguin la pau és establir lligams comercials entre tots ells. No obstant, alguns dels desafïaments concrets que planteja el procés actual de globalització sí que són nous. Fa un temps es considerava vital garantir l'autosuficiencia de sucre. Ara ja ningú pensa així. A més, un dels problemes fonamentals que no ha resolt la globalització és el sistema monetari. L'expansió monetària - per culpa d'un sistema monetari basat en el diner fiat - afavoreix aquells que tenen accés preferent al crèdit. Com que el sistema monetari depèn dels estats , aquests en són els responsables - de canviar-lo o mantenir-lo -.
P.C: A causa de la revolució tecnològica dels últims anys, la globalització planteja situacions novedoses a la historia de la humanitat. La interdependència crea complexitat i l'Estat ha d'estar a l'aguait que tot no se'n vagi en orris. A més, hi ha països que no estan suficientment preparats per a poder soportar les pressions competitives que comporta la globalització. Cal anar en compte, no obstant, en no oblidar el món inestable en que vivim on, per exemple, Rússia pot tallar el suministrament d'energia a mitja Euopa. Per tant, sí que cal obrir el comerç però sense oblidar que Europa no ha de dependre d'altres països en béns fonamentals com per exemple l'energia. Sí que cal ens oblidem, per això, de pensar en termes de paisos. Cal pensar en un marc d'actuació més ampli: Europa.
Extra (informació relacionada) 1: Hi ha clarament uns beneficis generats per la globalització, però sembla que distribuïts de forma no uniforme per a tota la població. Als USA, els sous de la classe mitja han augmentat considerablement menys que els guanys de la classe alta, fonamentalment pels grans retorns d'inversió propiciats per la globalització. A més, tot i que la majoria se'n beneficiï hi ha una minoria que pateix directament els costos mitjançant la pèrdua del lloc de treball. Als USA, hi ha un fons especial per a aquests "desafortunats". Aquest fons representa el 0,1% dels guanys totals estimats que suposa la globalització per al país sencer. Per tant la globalització genera prous beneficis per a pagar els que més pateixen.
Extra 2: El dinero es el medio de intercambio de bienes y servicios generalmente aceptado en una sociedad. Existen distintos tipos y formas de dinero.
Dinero real. A través de la historia, el dinero real ha sido el oro o la plata. Por razones de conveniencia, estos metales fueron amonedados con el sello de la autoridad gobernante, que hacía constar la pureza y peso de la moneda. Acuñar monedas de oro y plata ha sido siempre un acto de soberanía. Dentro de la larga historia del uso humano del dinero, únicamente los últimos 300 años, aproximadamente, han visto la invención de nuevas formas de dinero. La burbuja monetaria del escosés, John Law, en Paris en los años 1718-1720 marca el primer ensayo con papel moneda, que tuvo un desenlace catastrófico.
El dinero fiduciario. No se trataba de monedas de oro o de plata, sino de certificados que prometían la entrega de la moneda de oro o de plata, al tenedor. Se le llamó dinero fiduciario por la raíz latina del vocablo, “fido”, que significa “confío”. El tenedor del billete “pagaré” confiaba que el emisor del pagaré entregaría oro o plata, contra presentación del billete. Hoy en día, en el año 2005, ya no existe dinero fiduciario en el mundo.
El dinero fiat. Se le llama así, al dinero que no promete la entrega ni de oro, ni de plata, ni de ninguna otra cosa, al portador del mismo. La palabra “fiat” significa “hágase”, en latín. Es dinero que existe por decreto del poder que gobierna.Se conoce la fecha precisa en que dejó de existir en el mundo, el dinero fiduciario y quedó en su lugar exclusivamente dinero fiat. Esa fecha es el 15 de agosto del año 1971, día en que el Presidente Nixon de los Estados Unidos declaró nula la promesa de redimir - pagar – oro por dólares en poder de Bancos Centrales del mundo, a razón de una onza de oro por cada $35 dólares presentados para su cobro.
El dinero fiat imaginario. Con el dinero fiduciario emitido por bancos nació otro tipo de dinero, que consiste en un saldo a favor de un cuenta-habiente en un banco. Al dejar de existir el dinero fiduciario, las cuentas bancarias de depositantes se volvieron cuentas en dinero fiat imaginario. Este saldo ya no es como el dinero real, que consiste en una moneda de oro o plata, cuya posesión por su dueño es física.Tampoco es como los billetes y monedas de dinero fiat físico, es decir, dinero que se puede llevar al bolsillo. Este dinero en cuenta de banco, es enteramente imaginario; sólo existe como una cantidad de unidades (unidades de nada, simples dígitos en una computadora) en una cuenta que lleva el nombre de uno o más dueños.
Peligros que corre el dinero fiat imaginario
A diferencia del fiat físico, el fiat imaginario en las cuentas de banco no se lo puede llevar un carterista.Sin embargo, corre otros peligros más serios y reales.Por una parte, su poder adquisitivo disminuye no sólo porque se emiten más billetes todos los días, sino porque el monto de este dinero fiat imaginario crece día con día, al aumentar los saldos de los cuenta-habientes en los bancos. Puede llegar a suceder que por quiebra, los bancos pueden cerrar sus puertas y de golpe desaparecen por completo los saldos a favor de depositantes. Esto sucedió en enero de 2002 en Argentina.
2- El govern ha de fixar els preus quan considera que no són justos?
J.T: De cap manera, ja que els preus no són més que un sistema d'informació. Ens indiquen la valoració relativa que dels béns fan els consumidors. Per tant, els preus mai poden ser justos o injustos. En la majoria dels casos, quan és culpa el mercat de dur a un augment excessiu dels preus s'intenta matar el missatger. A més, la informació sempre és dispersa i per tant ningú, ni cap empresa ni cap Estat, es capaç de tenir-la tota. Per tant, la fixació de preus sempre porta a una distorsió de la informació, amb la conseqüent pèrdua d'eficiència i amb efectes secundaris imprevisibles. Si els preus són elevats ens indicaran mancança del bé o pressió de la demanda. Però també pot ser que ens indiquin interferències per altres fets. En el cas concret de l'habitatge, els preus tan elevats són per què:
- es tracta d'un mercat clarament intervingut en el que hi ha una necessitat dels ajuntaments de finançar-se mitjançant la venta de sól.
- una expansió crediticia excessiva que porta massa gent a comprar cases hipotecant-se durant 50 anys - preferència temporal - i que redueix la taxa d'interès per sota de la taxa natural.
- l'asimetria respecte el lloguer - no hi ha hagut mai una política per a incentivar-lo -.
- la pròpia cultura del país, d'arrel molt localista en front d'altres societats molt més móvils.
P.C: De cap manera. Allò que si pot fer l'Estat són polítiques per a tratar de variar els preus. En el cas de la vivenda es viu a remolc de lleis que no permetien que l'Estat pogués garantir l'ús adequat del sól. En aquest sentit, és positiu remarcar que en la majoria de nous polígons, a Catalunya, aproximadament un 50% del sól es per a vivendes o equipacions socials.
3- L'Estat pot limitar la llibertat d'Expressió?
P.C: La llibertat d'expressió és un valor fonamental en la nostra societat pel que s'ha lluitat durant molt de temps. En aquest sentit, allò que no podem permetre és que algú intenti reprimir-la de manera tan flagrant com pretenen alguns líders islàmics a Europa - com en el cas de les vinyetes de Mahoma. D'altra banda, penso que l'Estat no hauria de permetre certes conductes i opinions que vulneren d'alguna manera els drets i les llibertats de les dones.
J.T: Tot i que pot representar una certa contradicció amb els valors libertaris, està d'acord en aquest amb P.C.
4- Esteu a favor dels xecs escolars?
J.T: Sí. A Catalunya, hi ha un problema greu de manca d'innovació a l'Educació. Aquesta no està en mans ni dels polítics ni dels pares, si no d'un cos de 35000 funcionaris que son reacis a qualsevol canvi. Els xecs, per tant, representen una bona oportunitat d'innovar per a tractar de millorar. Es tracta de motivar la competència entre centres amb la idea que aquells que vulguin atraure més alumnes hauran de fer més esforços per a ser atractius, elevant el nivell de la qualitat.
P.C: No. Sí que es cert que hi ha un problema greu de manca de motivació per part de l'alumnat, i que els professors estan majoritariament desamparats davant aquesta situació. També es tic d'acord en afavorir la competència entre centres.Però es tracta d'invertir més en garantir que l'educació pública sigui una educació de qualitat. Amb el sistema de xecs correm el risc de deixar sense finançament l'escola pública, que d'altra banda és l'única que pot garantir una bona educació a l'abast de tothom.
Extra: Alguns links que poden resultar d'interés.
5- Un sistema econòmic s'ha de valorar només pels principis sobre els que es basa o també per les conseqüències que implica per la gent?
P.C: Les utopies estan bé sobre el paper. Però allò important és tenir uns principis prou clars que no portin en la pràctica a aberracions. Per tant, un sistema econòmic s'ha de valorar tant per les normes que el regeixen com pels resultats que comporten.
J.T: Si els principis porten a resultats que fan entrar en contradicció allò que es volia garantir amb els principis i allò que realment passa, aleshores aquests no són uns bons principis. Com en P.C, un sistema econòmic s'ha de valorar tant per les normes que el regeixen com pels resultats que comporten.
6- L'Estat ha de ser sempre garantia de provisió dels serveis fonamentals, sobretot en els cas de paisos pobres, llevat d'aquells que estan en guerra?
P.C: Sí. Almenys al principi, l'Estat és responsable dels seus ciutadans i ha de tractar de proporcionar-los-els tots, els serveis. Al menys, mentre ningú més no els proporcioni.
J.T: L'Estat no ha d'intervenir per a fer coses que no li pertoquen, si no per a garantir les condicions per a que l'entrepreneurship pugui aflorar. L'exemple del Brasil de Lula és bo. S'intenta donar drets de propietat a gent pobra per a que pugui incorporar-se a la roda del capitalisme i sol·licitar crèdits, etc. Quan l'Estat és l'únic que pot proveïr un servei, no pot fer càlcul econòmic i, per tant, no pot saber si s'estan malgastant fons o no. L'exemple del metge que no té límit alhora de gastar per a unes determinades proves és clarificador.
7- Hi ha poc respecte al drets dels treballadors? Qui els ha de garantir?
P.C: A Espanya, o Catalunya, la tasca de legislació protectora dels drets és important. També ho és, no obstant, la pròpia preocupació dels empresaris, que són conscients que com millor siguin les condicions de treball dels seus treballadors més gran serà la seva productivitat.
J.T: Tot i que sempre hi ha gent dolenta, i tot i que persegueixin el seu propi bé, en general sempre hi haurà un preocupació dels empresaris per a garantir les condicions idonees de treball. Qüestió de producitivitat. A més, la creació d'entitats privades per a solucionar litigis entre diferents parts és un bona solució que, de retruc, allibera les administracions d'uns costos que sempre serien major que en el cas privat.