Convidada: Elisenda Paluzie (professora de teoria econòmica de la UB i impulsora de la plataforma Sobirania i Progrés: www.sobiraniaiprogres.cat)

Assistents: Francesc Dilmé, Oriol Tejada, Ferran Arruebo, Àngel Faus, Laia Castro, Marta Garriga, Llorenç Arnau, Eva, Adrià Font, Julen Berasaluce. 

Dia i lloc: 11 de juny del 2007, al Cafè Lletraferit.

Guió de la tertúlia: consulta'l.

Resum:

 L’Elisenda Palouzie ens va parlar de diferents temes relacionats amb Catalunya, la independència, les nacions i la política.

 El punt de partida va ser la presentació de la plataforma "Sobirania i Progrés", que s'enmarca en un conjunt més ampli d'associacions com "Economistes pel No" o el més recent "Observatori del finançament de Catalunya" (www.ofc.cat). Es tracta, segons va dir, d'associacions on els professors universitaris estan sobre-representats. Ens va aclarir que ara per ara el principal objectiu de la plataforma és fer prendre consciència al conjunt de la població de la situació de Catalunya, amb l’objectiu a llarg termini que els ciutadans siguin conscients que la independència de Catalunya és l'única via possible. Segons ella, un 40% de la població de Catalunya seria favorable ara a la independència, en les estimacions més optimistes. El primer objectiu de Sobirania i Progres és la recollida de firmes per a que el Parlament de Catalunya sol·liciti al Govern Central el dret a fer referèndums (per exemple per l’autodeterminació), prerrogativa que recollia la proposta d’Estatut aprovada pel 90% del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005.

Segons l’Elisenda l’Estatut va ser mal negociat a Madrid pels representants catalans - en molts casos per incapacitat tècnica-. És per aquest motiu que ella participà també a la plataforma pel no a l’Estatut.

També va mencionar la importància de la transferència de competències sobre l’aeroport i trens de rodalies, on sembla que hi ha un gran consens entre totes les forces polítiques i socials catalanes - inclosos el PP o l'IESE, per exemple-. Es va queixar de la manca d'inversió en infraestructures no només per a Catalunya sinó també per al País Valencià. Per exemple, un tren de mercaderies (el port de Barcelona és actualment un dels molts colls d’ampolla) amb bones comunicacions cap a França, és imprescindible. A això hauria de dedicar esforços l’Estat espanyol en comptes d’altres comunicacions a altres zones de l’Estat.

  Ens va proporcionar dades sobre les balances fiscals, basades en un estudi de Jordi Pons (UB) sobre les estadístiques publicades per FUNCAS. FUNCAS publicava les balances fiscals fins el 2003, a partir de llavors va deixar de fer-ho i simplement facilita dades amb les quals hom pot calcular les balances fiscals seguint les fórmules d’abans. En aquesta balança Catalunya se situa com la tercera comunitat en dèficit segons PIB i població, darrera de Balears i Madrid. Va recordar que la comptabilització dels càrrecs publics està distribuïda a tot l’estat tot i estar situats els funcionaris a Madrid. Aquest últim fet desvirtua una mica les dades sobre Madrid. En qualsevol cas, sota els criteris d'equitat i eficiència que es fan servir arreu - per exemple a la UE - la redistribució de la riquesa entre CCAA espanyoles està molt mal feta. Dos exemple clars són:

- El cas de les Balears: tot i que en principi es diu que les comunitats tenen transferits un cert percentage de l'IRPF i dels impostos indirectes això només es cert mentre la recaptació no superi un cert nivell. Les balears, per exemple, recapten molt gràcies als impostos indirectes - a causa del turisme-. Gran part d'aquesta recaptació, que en principi correspondria a les illes acaba sent gestionada pel govern central.

-No hi ha una actualització dels llindars alhora de decidir si una CCAA té dèficit o superàvit fiscal. Així, es dóna el cas que hi ha CCAA que ara estan per sobre de la renda mitja pero continuen tenint superàvit fiscal. Això es deu fonamentalment a que existeix una gran resistència política a retirar fons als que CCAA ja s'han acostumat.

 També va criticar una de les trampes més habituals per part de molts polítics de les administracions centrals, com per exemple l'actual ministre d'Economia i Hisenda, Pedro Solbes, segons el qual “qui paga impostos són les persones físiques o jurídiques, no els territoris. Per tant, mentre una mateixa persona, visqui on visqui, pagui el mateix, la situació serà justa”. Aquest raonament és falaç en el sentit que l'equitat no només es veu afectada per la quantitat d'impostos que es paga sino també per les despeses públiques i, no cal oblidar-ho, pel nivell de vida.  

Sobre si l'aposta per la indepèndencia és l'única via per a desencallar el punt mort en que, segons l'Elisenda, es troba Catalunya va admetre que a part de la via sobiranista, pot existir una altra via - contemplada per López Tena -. Deixar de ser nació, renunciar a la llengua i a la identitat, ser una regió espanyola més, com Múrcia. Mentre siguem catalans generarem odi a la resta d'Espanya - molt extés segons va dir -, perquè els espanyols no accepten la diferència.

 Sobre el terme de nació, ella creu que ningú té dret a dir qui constitueix una nació excepte les persones que es declaren conjuntament com a nació. És a dir, no reconeix autoritat a ningú per a dir “vosaltres sou nació” o “vosaltres no sou nació”.